En el conjunt d’Europa la tendència dels ocells d’espais agrícoles ha estat molt clarament negativa en les darreres dècades. Les tres causes principals que hi ha al darrere d’aquestes davallades són 1) la intensificació agrícola a les àrees més productives (bàsicament grans planes), 2) l’abandonament d’espais agrícoles a les àrees marginals (bàsicament de muntanya) i 3) la urbanització i establiment de noves infraestructures (prop dels nuclis urbans i grans corredors viaris).

Com es pot comprovar en el gràfic, aquesta davallada general es va produir sobretot a finals de segle XX. A Catalunya les espècies d’espais agrícoles en general també van patir un retrocés important a finals del segle XX. Del les 56 espècies pròpies d’aquests ambients, 22 van patir una disminució de l’àrea de distribució, 23 es van mantenir estables i 11 la van incrementar (Font: Atles dels ocells nidificants a Catalunya). Com passa a Europa, a partir d’aquest moment la davallava sembla que en termes generals s’atura i en els darrers 10 anys no és tan marcada, per bé que algunes espècies retrocedeixen clarament i fins i tot una, l’alosa becuda, s’extingeix.

Evolució dels principals indicadors basats en les tendències d’ocells comuns a Europa en el període 1980-2009. Entre parèntesis es mostra el nombre d’espècies inclòs en cada cas i al costat de cada línia el percentatge de canvi acumulat per al conjunt del període d’estudi. Font: EBCC/RSPB/BirdLife/Statistics Netherlands. Més informació a PECBMS.