Com en una anterior entrada d’aquest blog, aquí parlarem d’una obra de finals del segle XIX i les seves referències als ocells i l’agricultura.

Jacint Barrera i Arena fou un naturalista (catedràtic de ciències físiques i farmacèutic de professió) nascut a Teià (Maresme), que, des del punt de vista de l’ornitologia, destaca per la seva obra Los aucells de Teià i Masnou (1892), reeditat l’any 2007 per l’editorial Lynx. Aquest treball és considerat el primer de l’ornitologia moderna escrit en català. És un llibre amb informació molt interessant referent a la comunitat d’ocells que vivia en aquests dos pobles del Baix Maresme fa més de 100 anys, tot i que no pretén ser un catàleg exhaustiu. La seva lectura és del tot recomanable per tal de ser conscient dels canvis i l’evolució que ha tingut la comunitat faunística, alguns d’ells segurament els trobarem sorprenents o gairebé increïbles, com la presència de guatlla maresa (Crex crex) en pas o la reproducció, tot i que escassa, de l’alosa (Alauda arvensis).

Altres dades d’interès fan referència a l’alimentació, la fenologia, l’abundància i els hàbits de reproducció de moltes de les 73 espècies que s’inclouen al llibre. L’element que ens sembla més interessant remarcar aquí, però, és el benefici o perjudici que provoquen aquests ocells a l’agricultura. Com a línia general, els rapinyaires i els còrvids es consideren nocius per a l’home i les seves activitats; per contra, els insectivors es consideren beneficiosos. Tot i això, les consideracions de l’autor no són gens superficials i es basen en la seva experiència i observacions fetes al llarg de la seva vida.

Com a exemple, en fem l’extracte d’algunes espècies que ens han semblat interessants. Mantenim els noms científics i comuns que emprà l’autor; alguns no són els mateixos que s’usen actualment, tot i que són fàcilment deduïbles:

“La garsa (Pica caudata) és bastant rara. […] avui sols se troba en lo més aspre de la muntanya. […] baixen les del Vallès a menjar-se los pèsol de nostres vinyes. S’alimenta de granes, fruits, insectes, caragolins, rates i aucells, dels que ne fa perdre moltes cries menjant-se els petits i els ous. […] És un aucell més perjudicial que útil o a lo menos fa pagar una forta contribució per los seus serveis.”

“La cucuiada (Certhilauda cristata) és escassa a l’època de cria, però a l’hivern abunda bastant. S’estaciona especialment en los camps i vinyes, als quals neteja de granes, de males herbes i d’insectes. […] durant l’hivern causa molt perjudici desenterrant les llavors de la terra; […] Com que les d’hivern no són les mateixes d’estiu, aconseiem que es persegueixin aquelles i que es respectin aquestes.”

Cogullada vulgar, Galerida cristata ©Toni Llobet

“L’estiverola grossa (Parus major) […] Se l’acusa de picar i fer malbé los borrons dels arbres fruiters. […] És l’aucell que neteja millor d’insectes los arbres fruiters, salvant-los les fuies; per lo tant, bé se li pot perdonar lo petit mal de què se l’acusa. A Alemània se la protegeix d’un modo extraordinari.”

“Lo rossinyol (Lusciola luscinia) […] És un aucell que tothom deu protegir i que de cap manera s’ha de permetre agafar-lo; de fer-ho aixís, seria donar proves de no tenir gust, una de les qualitats que més enalteixen l’home.”

“La llisqueta rossinyolenca (Hypolais poliglotta) […] És un aucell que no causa lo més petit mal, ni siquiera menja fruits, i que s’oposa a la propagació del corc, tant en les vinyes com en los arbres fruiters.”

“Lo reipetit (Regulus ignicapillus) […] S’alimenta de pungó, orugues i tota classe de petits insectes. És l’aucell que neteja millor los arbres, no sols d’insectes sinó que fins dels ous que aquestos hi dipositen.”

Com a resum fem la llista dels ocells segons com els considerava Jacint Barrera respecte a la seva “utilitat” en l’agricultura.

Beneficiosos: mussol comú, cuereta blanca, tallarol capnegre, puput, rossinyol, bitxac comú, bosqueta vulgar, papamosques gris, oreneta vulgar, oreneta cuablanca, falciot negre, alosa vulgar, titella, cuereta torrentera, pit-roig, cotxa fumada, còlit ros, cargolet, mosquiter comú, bruel, mastegatatxes, tallareta vulgar, cucut, colltort i tallarol emmascarat.

Més beneficiosos que perjudicials, o no perjudicials: botxí, pardal comú, verdum, cadernera, gafarró, cogullada (depenent de l’època), merla (depenent de l’època), tallareta cuallarga, mallerenga carbonera, mallerenga blava, perdiu roja, capsigrany, pinsà comú, pinsà mec, passerell, gratapalles, sit negre, cruixidell, pardal de bardissa, tallarol de casquet i cotxa cua-roja

Perjudicials: garsa, gaig, esparver vulgar, tord comú (depenent de l’època) i estornell vulgar (depenent de l’època),

Tota aquesta informació ens pot ser útil per saber quin és el paper dels ocells en el medi agrícola i quines espècies hem de mirar d’afavorir en els nostres conreus. És interessant comprovar com la major part d’ocells són considerats com a beneficiosos o, si més no, com a no perjudicials.

La diferència bàsica entre l’agricultura ecològica i la que anomenem convencional és que en la primera no es fan servir productes químics de síntesi, que principalment són els plaguicides, pesticides o, d’una manera menys restrictiva, els anomenats biocides. Aquests agents químics tenen la funció d’eliminar els organismes vius que són perjudicials per als conreus i que sovint es consideren una plaga.

A la segona meitat del segle XX hi va haver un fort augment i una generalització en l’ús d’aquests productes, però ben aviat es van començar a detectar els efectes perjudicials que tenien sobre el medi ambient i, a llarg termini, es van mostrar menys efectius del que es preveia.

Aquestes substàncies poden afectar als ocells? De fet, són productes creats per a l’eliminació d’altres tipus d’organismes, prou diferents dels ocells, com són els insectes, els fongs o les plantes. Efectivament, si els pesticides fossin molt específics (actuessin contra unes espècies, famílies, etc. molt concretes) i desapareguessin ràpidament del medi, causarien molt pocs problemes; però la realitat no és ben bé aquesta.

La realitat és que hi ha pesticides que afecten a molts grups d’organismes, són generalistes; poden romandre molt temps al medi sense degradar-se; poden passar pels diversos graons de la cadena alimentària, passant de certes espècies als seus depredadors; poden afectar en indrets llunyans al seu punt d’aplicació; i, finalment, se’n poden produir vessaments accidentals o hi pot haver una mala aplicació del producte.

I com entren en contacte o afecten als ocells? Algunes d’aquestes substàncies són absorbides directament per la ingestió a través dels aliments o de la neteja del plomatge, a través de la pell o inhalades. Hi ha efectes indirectes de la presència d’aquests compostos al medi, com poden ser la reducció dels recursos alimentaris o els canvis físics i químics de l’hàbitat.

Ben bé, què els passa als ocells un cop entren en contacte amb els pesticides? La major part d’estudis que tracten aquesta problemàtica, a nivell europeu, són en països del nord i especialment al Regne Unit. Segurament el cas més conegut d’efecte d’un biocida sobre les poblacions d’ocells és el DDT i el falcó pelegrí (Falco peregrinus). Tot i que el DDT va tenir uns efectes catastròfics sobre moltes espècies d’ocells durant la segona meitat del segle XX, aquests no es devien pròpiament a la seva toxicitat. Aquest compost produeix una reducció en la disponibilitat de calci durant la formació dels ous, la qual cosa dóna com a resultat ous amb una closca més fràgil. Com continua aquesta història és fàcil de deduir: els ous es trencaven abans de la maduració de l’embrió o aquest moria per l’excessiva pèrdua d’aigua a través de la closca. Això (conjuntament amb l’aplicació d’altres substàncies, com explicarem tot seguit) va comportar la desaparició d’aquesta espècie i d’altres rapinyaires d’àmplies regions de les illes Britàniques.

Falcó pelegrí, Falco peregrinus ©Toni Llobet

Hi ha pesticides que tenen un efecte més immediat sobre els ocells, és a dir, que directament els són tòxics i a certes dosis, mortals. Un exemple que fou dramàtic per a moltes espècies a mitjans del segle passat és l’ús de l’aldrin i la dieldrina. Són compostos de la mateixa família que el DDT, organoclorats, però centenars de vegades més tòxics per als ocells. Aquests insecticides s’aplicaven a les llavors, per tant, els ocells granívors eren els primers afectats i al voltant dels camps que rebien aquest tractament s’hi trobaven els seus cadàvers. Posteriorment, els rapinyaires que consumien ocells intoxicats o morts per aquests productes també es veien afectats. De fet, només 3 anys després de l’inici en l’aplicació d’aquests biocides les poblacions de falcó pelegrí (Falco peregrinus) i d’esparver (Accipiter nisus) del Regne Unit van reduir-se dramàticament fins a esdevenir espècies escasses.

A l’altre extrem d’aquest darrer exemple trobem pesticides amb un efecte indirecte. I un cas força significatiu és l’efecte dels herbicides sobre les poblacions de perdiu xerra (Perdix perdix). L’ús intensiu d’herbicides eliminen bona part del que coneixem com a “males herbes”; aquestes plantes arvenses (pròpies dels conreus) són indispensables per a l’existència d’unes poblacions d’insectes riques i diverses (de les quals es calcula que només un 10% poden ser perjudicials per a les plantes conreades). La desaparició dels insectes ha resultat ser molt perjudicial per a moltes espècies, entre elles la perdiu xerra, especialment en les seves 3 primeres setmanes de vida. A Gran Bretanya, en els darrers 40 anys, les poblacions d’aquesta espècie s’han reduït en un 95%.

Alguns d’aquests compostos amb efectes nocius sobre el medi ambient (sobretot aquells amb efectes directes sobre els vertebrats, també els humans) s’han anat prohibint i retirant del mercat, però compte, en alguns països encara es fan servir, i ja sabem que els ocells no saben de què va això de les fronteres… Els nous compostos tendeixen a ser més específics i més segurs, no obstant, amb el temps se n’han detectat efectes perjudicials greus per al medi ambient; un cas prou conegut és el dels neonicotinoides i la seva relació amb el descens alarmant de la població d’abelles.

Tota aquesta informació ens ha de fer reflexionar sobre les conseqüències d’un cert model de producció dels aliments. I ens ha de ser útil, per exemple, quan anem a comprar. Potser el preu d’un paquet de pasta o el color d’uns espinacs no haurien de ser els únics aspectes que cal tenir en compte per decidir-nos per un producte de certa marca o d’una altra.

Per a qui vulgui obtenir més informació, un bon compendi sobre aquesta temàtica, entre d’altres temes, és el llibre d’Ian Newton Bird Populations (2013), de l’editorial Wiliam Collins.

L’existència d’uns processos naturals complexos amb una biodiversitat elevada poden beneficiar el control de les plagues i la producció dels sistemes agraris, a banda d’altres beneficis com l’augment del valor paisatgístic. Com és evident, això inclou l’existència d’una comunitat d’ocells diversa, lligada als hàbitats agrícoles tradicionals.

La gent que pugueu tenir una explotació agrícola, des d’una vinya a uns camps de cereal, o un petit hort familiar, podeu implementar algunes mesures senzilles que afavoreixen sensiblement la presència de tot tipus de fauna, com són els ocells, sovint sense cap despesa ni contrapartida negativa per al conreu. Tot seguit repassarem diverses recomanacions per potenciar i/o mantenir la diversitat faunística i florística a les terres de conreu:

• Mantenir marges (marges herbacis, bardisses, arbres dispersos en filera –fins i tot els morts, etc.). Si cal reduir vegetació en els marges, és millor distribuir l’actuació en diferents anys i actuar en diferents fases, per no deixar un any la fauna sense refugi i permetre la regeneració natural de la vegetació a partir dels sectors propers.
• Mantenir qualsevol construcció de pedra seca (marges, barraques, cabanes, clapers, etc.), que actuen com a refugi per a la fauna i contribueixen a la retenció del sòl.
• Mantenir ambients heterogenis (munts de soques o llenya, talussos, etc.), que actuïn com a refugi per a la fauna i contribueixin a la retenció del sòl.
• Mantenir sectors no conreats, amb hàbitats naturals o seminaturals, que actuïn com a reservori per a la fauna útil.
• Mantenir i potenciar la vegetació de ribera de rieres, torrents i petits cursos d’aigua que puguin existir a la finca.
• Conservar les zones humides i punts d’aigua naturals o artificials (basses, aljubs, fonts, etc.), vigilant que no esdevinguin una trampa per a la fauna.
• Instal·lar abeuradors per evitar el trepig de les basses i rius pel bestiar i potenciar la fauna, fets amb materials que s’integrin amb l’entorn, preferentment naturals.
• Treballar en parcel·les petites, que afavoreixen la presència de marges i permeten controlar millor l’aigua d’escorrentia.
• Mantenir guarets (rotatius, que estiguin 1 o 2 anys en repòs), sense llaurar-los fins l’època en què hagin de tornar a ser sembrats.
• Mantenir coberta vegetal en conreus perennes (fruiters, vinya i olivera).
• No utilitzar sistemes d’espatllera, ja que els fils causen la mort d’ocells per col·lisió i l’estructura de la planta dificulta la construcció de nius.
• Segar des de dins de la parcel·la cap enfora i deixant aproximadament un pam d’alçada sense segar per permetre que la fauna pugui fugir del camp mentre s’està segant o arraulir-se contra terra si és necessari).

Còlit ros, Oenanthe hispanica ©Toni Llobet

• Deixar el rostoll al camp, ja que pot proveir de refugi i aliment a la fauna i també contribueix a evitar l’erosió del sòl.
• Practicar la rotació, si pot ser d’un mínim de 4-5 anys, i la diversificació de cultius, amb espècies de característiques complementàries.
• Distribuir els tipus de conreu de forma que els menys intensius i més favorables a la fauna (cereals, lleguminoses, etc.) estiguin en contacte amb la vegetació natural de l’entorn.
• Afavorir l’existència d’ecotons o zones de transició entre els hàbitats naturals i els conreus.
• Minimitzar el treball del sòl amb maquinària pesada, per afavorir el manteniment de l’estructura del sòl i la fauna edàfica.
• Evitar un excessiu treball del sòl o un treball massa agressiu o profund, per tal de mantenir l’estructura del sòl i conservar la fauna edàfica.
• Mantenir les restes orgàniques (residus de collites, arrels, rostoll, palla, etc.) al camp, deixats en superfície o incorporats als primers 5-10 cm.
• Introduir infrastructures ecològiques a l’explotació per tal d’afavorir la riquesa i diversificació dels agroecosistemes, així com per afavorir el control biològic de determinades plagues.

Com haureu pogut comprovar, es tracta de recomanacions que engloben des d’actuacions puntuals i concretes a plantejaments de l’estructuració dels cultius. Algunes d’elles són aplicables a conreus cerealístics, però d’altres són útils també en petits horts domèstics. En bona part afavoreixen directament la presència de diverses espècies d’ocells (p. ex., perquè permeten l’existència de llocs on fer el niu), però també ho fan indirectament (p. ex., afavorint l’existència d’una fauna i flora rica que actuï com a font d’alimentació).

Tots aquests consells i pràctiques s’han extret de la Fitxa Tècnica nº 21, de la PAE (Producció Agrària Ecològica), del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, de la Generalitat de Catalunya. A continuació adjuntem algunes fonts per ampliar i aprofundir en aquesta temàtica:

• Manual de la conservació de la biodiversitat en els hàbitats agraris (Manuals d’ecogestió, 27. Generalitat de Catalunya).
• PAE (Producció Agroalimentària Ecològica)
• FiBL (Research Institute of Organic Agriculture)

“Els aucells més útils à la agricultura de Catalunya” per Emili Tarré

Aquest llibre, publicat l’any 1902 a Barcelona, remarca la disminució del nombre d’aucells que els científics venien observant a la segona meitat del segle XIX i la incidència negativa d’aquest fet en els diferents tipus de conreu, per quant suposa un augment de les plagues que els assolen.

Es divideix en vuit capítols, dedicats a vuit medis i els aucells que hi habiten: I el bosc. II la prada, III els cereals, IV la vinya, V la horta, VI els garrofers, els ametllers i els olivers, VII tots els conreus i VIII la casa de camp.

Cada capítol conté una petita descripció del medi, un llistat de les plagues que s’hi troben (a un nivell taxonòmic molt detallat) i una relació de les aus que l’haurien de poblar, amb una descripció científica completíssima de la morfologia i els hàbits d’aquestes darreres. Els beneficis que aporten en cada cas concret, insisteix l’autor, supera amb escreix qualsevol petit dany que puguin fer, sempre molt inferior als inferits per les plagues que proliferen amb la disminució del nombre d’aucells. Menciona també la importància que tenen els boscos com a reguladors del medi ambient i la incidència de la cacera indiscriminada en la disminució del nombre d’ocells a les terres de conreu.

Mallerenga carbonera, Parus major © Toni Llobet

Es tracta del que avui dia anomenaríem un manual de bones pràctiques agrícoles, i que, de forma molt remarcable, avança a principis del segle XX el fenomen de la davallada d’espècies d’ambients oberts, lligades als conreus, que ara coneixem molt ben documentada a través dels programes de seguiment d’ocells (com el SOCC). D’altra banda, sorprèn trobar ja a principis del s XX el concepte tan actual dels “serveis ecosistèmics”, és a dir, dels efectes positius que ens proporcionen els ecosistemes (en aquest cas una part dels mateixos, els ocells), i la evidència que el nostre benestar depèn de conservar la biodiversitat. Tanmateix, potser sigui una obra avançada, o potser sigui la prova que fa un segle els impactes de l’home sobre els ecosistemes i la repercussions que això té sobre la societat ja eren un tema ben present. Potser és que ho havíem oblidat…!

Finalment, no podem deixar d’esmentar la importància d’aquesta obra pel que fa al coneixement de les denominacions dels ocells. Amb ella ens arriben uns noms d’espècies que avui dia s’han perdut o s’han substituït per uns altres. Noms com còbich, bitxac dels grossos, ull de bou, estivarola o formiguer ens poden semblar avui estranys. Una obra també interessant, per tant, per a la recuperació de la cultura tradicional, si més no en aquest àmbit.

Deixem parlar l’autor: “De quaranta anys ensá, la Agricultura de la nostra terra, com aixís també la de les altres regións d’Espanya y la d’algúns paísos d’Europa, se veu agobiada pel excessiu y creixent nombre d’insectes devoradors dels vegetals y llurs productes. Aixó succeeix desde que se nota una gran escassedat d’aucells”

Núria Nogareda Cuixart i Josep Rost Bagudanch

El projecte Els ocells dels horts és sens dubte una iniciativa que cal celebrar. Sabem que els entorns agraris i les pràctiques agrícoles tradicionals s’han perdut a gran part del nostre territori. La transformació del paisatge ha estat evident, i la Catalunya actual és més urbanitzada i boscosa que fa unes dècades. Aquests canvis, ineludiblement han arrossegat conseqüències, i els ocells d’espais agrícoles (espais entesos com a hàbitats oberts amb una combinació d’elements estructurals de la pagesia tradicional i un mosaic de conreus) han esdevingut igualment menys comuns.

Una espècie que exemplifica bé aquesta situació és el mussol comú. Tot i ser un ocell principalment nocturn, aquest rapinyaire de mida petita ha ocupat des de sempre tot tipus d’hàbitats agraris, i això ha fet que fos una espècie propera per al pagès. Les dites populars són un bon exemple d’aquesta proximitat: sol com un mussol o cada mussol canta en el seu redol en són una mostra.

La recuperació, per tant, de sòl agrícola és una bona notícia: a banda de complir una funció social important, obre nou territori, tant per al mussol comú com per a d’altres espècies que ocupen aquests espais. Addicionalment, el mussol comú respon bé a la implantació de l’agricultura ecològica, oferint els seus serveis com a depredador de petits mamífers i invertebrats. Es podria dir que la idiosincràsia del mussol el fa, en aquest cas, un bon ambaixador dels productes de proximitat.

Hugo Framis

Mussol comú, Athene noctua © Toni Llobet

Aquells que vulgueu conèixer millor la situació d’aquesta espècie i afavorir-ne la seva recuperació podeu consultar la bibliografia següent:

Baucells, J. Ed. (2010). Els rapinyaires nocturns de Catalunya. Biologia, gestió i conservació de les vuit espècies de rapinyaires nocturns catalans i els seus hàbitats I. G. Sta. Eulàlia de Ronçana.

Baucells, J., Camprodon, J., Cerdeira, J. y Vila, P. (2003). Guía de las cajas Nido y comederos para aves y otros vertebrados. Lynx Edicions, Barcelona.

Framis, H. (2008) Aproximació a la distribució i abundància del mussol comú (Athene noctua) als espais periurbans de la ciutat de Mataró i la zona agrícola de les Cinc Sènies-Valldeix. L’Atzavara, 17: 43-50.

Framis, H., Holroyd G. L., Mañosa, S. (2011). Home range and habitat use of Little Owl (Athene noctua) in an agricultural landscape in coastal Catalonia, Spain. Animal Biodiversity and Conservation 34.2, 2011: 369-378.

Aquesta ha estat la pregunta clau en els darrers mil·lennis per a molts pagesos. En societats de subsistència, o com les vulgueu anomenar, altres consideracions sobre els ocells dels horts moltes vegades eren secundàries. Ara vivim en una societat que sovint es planteja el paper de l’home en la conservació de les espècies i com a tal, aquest és un element clau del projecte que emmarca aquest web. Val la pena, però, reflexionar sobre els beneficis i perjudicis que al pagès li poden comportar els ocells del seu hort, des d’una perspectiva, si ens permeteu, una mica simplista, però esperem que entenedora.

Tots hem sentit a parlar dels espantaocells. Hi ha ocells que es mengen els fruits que l’home espera collir per al seu consum; no hi ha dubte que això és, en termes estrictament ecològics, una disminució dels recursos que havia considerat propis o com a mínim per a la seva disposició. Hi ha casos ben coneguts com el de les cireres i les figues. Als estornells Sturnus sp., oriols Oriolus oriolus o merles Turdus merula, els hi agraden molt aquests fruits. I no només aquests. Així que no és rar veure xarxes sobre els arbres just abans de la collita, atès que el consum de fruits pot no ser gens menyspreable en determinats casos. Hi ha altres ocells que posen en perill una part més o menys important de les sembres, i les llavors de plantes com els espinacs o els pèsols poden ser molt buscades per alguns ocells o bé poden fer mal a les plàntules en estadis inicials de creixement, com ara els petits enciams o les cols. Un cas concret és el dels túrdids com la merla, que pot fer estralls entre la comunitat de cucs de terra, tan beneficiosos per a l’airejament del sòl o la incorporació de nutrients a partir de la matèria orgànica en descomposició.

Tord, Turdus philomelos © Martí Franch.

Els ocells també poden resultar beneficiosos per als pagesos que tiren endavant amb el seu hort. Són grans consumidors d’artròpodes que es mengen les plantes conreades, sobretot insectes com ara arnes, erugues, mosques, escarabats, xinxes, pugons o llagostes. Hi ha centenars d’exemples, especialment a la primavera i l’estiu, quan la majoria d’espècies d’ocells mengen insectes per aconseguir proteïnes per als seus pollets. Els pugons dels arbres fruiters poden ser devorats en gran nombre per ocells com ara les mallerengues Parus sp. Els tords Turdus philomelos són especialistes en menjar cargols i els abellerols Merops apiaster cacen moltes papallones al vol, com ara les blanques de la col.

Així, doncs, tenim arguments a favor i en contra dels ocells dels horts, fet que recull la bibliografia catalana antiga. Un bon exemple, el trobem a l’obra de l’Emili Tarré “Els Aucells més útils a la Agricultura de Catalunya” de 1902 on esmenta el cas de la merla:

“No es estrany, donchs, veure en les hortes closques de cargol vuydades per la Merla, y sols pera aquest benefici, deuria dispensarse respecte al aucell. Destrueix ademés cargoles, llagostes y demés insectes d’alguna grandària y també les crissálides de papallones y altres y sobre tot orugues, que tan perjudican á les plantes de la horta; y aixó ho fa durant tot l’any, ja que no’s mou de la horta á no obligarli uns frets molt rigurosos; llavors se’n va durant algunes setmanes, tornant després á la Horta. Es veritat que la Merla, qual alimentació insectal es alterada, sobre tot durant la tardor y primera part del hivern ab cireres d’arbós y altres fruyts pel istil (bayes), se permet menjar el rahím y en la primavera la cirera y algún altre fruyt. Més l’aucell que travalla tot l’any, sense demanarvos res ¿per ventura no té dret á que li dongui alguna coseta de lo mateix que sens ell no tindriau pot ésser?…”

Els ocells són bons o dolents pels horts? Esperem els vostres comentaris sobre el que heu llegit, us han explicat o heu experimentat.

Sergi Herrando & Raül Aymí
Institut Català d’Ornitologia

Els horts són un ambient molt apreciat per a moltes espècies d’ocells, alguns durant tot l’any, d’altres només a la primavera i l’estiu, d’altres només a l’hivern… En general són ocells propis d’espais oberts o bé d’ambients agrícoles que combinen espais oberts i matolls o arbres més o menys dispersos. Un petit hort ja pot oferir un bon ventall d’oportunitats per a diferents ocells, depenent dels seus requeriments ecològics.

Hi ha diverses espècies que els hi agrada molt la terra remoguda pel pagès, on hi troben un munt d’invertebrats que endur-se al pap. Sobretot quan primer és llaura un tros i al cap d’uns dies o setmanes un altre. La pertorbació moderada és sovint una de les claus de la biodiversitat a la mediterrània. Entre aquestes espècies podem citar el bitxac Saxicola torquatus, el bitxac rogenc Saxicola rubetra, la cotxa fumada Phoenicurus ochruros, la cotxa cua-roja Phoenicurus phoenicurus, el pit-roig Erithacus rubecula, la merla Turdus merula, l’estornell vulgar Sturnus vulgaris, l’estornell negre Sturnus unicolor, el pardal comú Passer domesticus, el pardal xarrec Passer montanus, el titella Anthus pratensis, la cogullada vulgar Galerida cristata, la puput Upupa epop, el capsigrany Lanius senator o el mussol comú Athene noctua.

Bitxac rogenc, Saxicola rubetra © Toni Llobet

Un dels elements més interessants de l’horticultura tradicional és la presencia de marges que separen parcel·les i, sovint, abancalen el pendent del terreny. Aquests marges, sovint de pedra seca, allotgen una gran varietat de plantes autòctones de caire arbustiu o enfiladís, com ara esbarzers i heures, moltes de les quals fan fruit entre finals d’estiu i principis d’hivern. Alguns dels ocells més afavorits per aquests microambients són el rossinyol Luscinia megarrhynchos, el tallarol de casquet Sylvia atricapilla, el tallarol capnegre Sylvia melanocephala, el tord Turdus philomelos o la bosqueta vulgar Hippolais polyglota.

Els horts poc intensius tenen sovint plantes ruderals més o menys barrejades amb les conreades. Aquestes plantes produeixen unes petites llavors molt apreciades per alguns dels ocells més emblemàtics d’aquests ambients, com ara caderneres Carduelis carduelis, verdums Carduelis chloris, gafarrons Serinus serinus, passerells Carduelis cannabina, lluers Carduelis spinus o gratapalles Emberiza cirlus.

De vegades una part de l’espai dels horts es deixa de banda per a la producció dels arbres fruiters. En aquests casos els horts reben un nou component avifaunístic en forma d’ocells forestals com la mallerenga carbonera Parus major, la mallerenga blava Parus caeruleus o el xot Otus scops.

I per acabar de tancar aquest mosaic d’ambients, els horts moltes vegades tenen basses de rec, elements que es converteixen, en el nostre context mediterrani, en petits oasis on trobar aigua per veure o menjar en forma d’animalons aquàtics. Fàcilment hi trobarem a prop si hi anem en el moment de l’any apropiat, l’oreneta cuablanca Delichon urbicum, l’oreneta vulgar Hirundo rustica, el falciot negre Apus apus, la cuereta blanca Motacilla alba, la cuereta torrentera Motacilla cinerea, i fins i tot, algun cop, el blauet Alcedo atthis o el bernat pescaire Ardea cinerea.

Ja veieu, la biodiversitat, a casa nostra, l’hem de buscar ben a prop nostre. Els horts poden contenir més espècies d’ocells que la resta dels ambients que els envolten. I això no passa només en els ocells.

Sergi Herrando & Raül Aymí
Institut Català d’Ornitologia